Base de dades himalaienca

Les ascensions als cims de l'Himalaia, i especialment als cims de vuit mil metres, sempre han estat seguides per una colla de periodistes, molt afeccionats a fer estadístiques, i controlar el numero d'ascensions, païssos, morts, etc. etc.

D'entre tots els periodistes especialitzats, la figura emblemàtica és Elizabet Hawley. Aquesta senyora és una anglesa solterona, en la millor línia dels anglesos excènctrics colonials, que fa molts anys va decidir anar a viure a Katmandu i establir-se allí. Malgrat que era professora (ara està jubilada i és gran) es va anar aficionat a portar un control de les ascensions als vuit mil himalaiencs. Ella no és escaladora, ni alpinista, ni tans sols li agrada especialment la muntanya, i dubto que hagi anat mai fins un camp base, però per aquestes coses que només tenen els anglesos, s'ha anat dedicant a recollir dades, fins esdevenir una gran especialista i la cronista més prestigiosa i respectada i en aquest moments, fins al punt que no és temerari afirmar que s'ha convertit en tota una llegenda.

Reb les dades de les expedicions, entrevista a alguns alpinistas i finalment aprova o no les ascensions. Té tal crèdit i prestigi, que cap expedició oblida mai d'enviar-li les dades de la seva ascensió, i no es dona cap cim per bo si no ha estat sancionat previament per aquesta dona.

Això ens porta a la reflexió de com el crèdit, el prestig i l'autoritat (que no el poder) es pot anar adquirint amb una actuació d'anys rigorosa, seriosa i professional, i com una comunitat, en aquest cap d'escaladors i himalaistes, pot reconèixer com a lider a una persona en principi de fora del seu àmbit acreditada per una trajectòria reconeguda per tots. Si miss Hawley diu que un alpinista no ha fet cim o que hi ha serioses dubtes que ho hagi fet, és acceptat per tota la comunitat himalaienca com paraula de Déu.

Ara acaba de sortir un CD amb una enorme base de dades amb totes les informacions recollides per Hawley, informació que esdevé una eina utilissima i fonamental per tenir a ma la documentació més rigurosa sobre l'Himalaia.

El títol és : The Himalayan Database: The Expedition Archives of Elizabeth Hawley.

Tardor

La tardor, l'estació de l'any més subtil, més bella, més melancòlica, més emocionant. No cal dir com m'agrada la tardor, com m'agrada passejar pels boscos, com m'agrada contemplar els colors de les fulles dels arbres, com m'agrada el traspas cap a l'hivern, com m'agrada gaudir del color de la seva llum.

Enguany estem tenim una tardor molt dolça, de temperatures altes, sense bolets. Les fulles van endarrerides, i encara en queden moltes als boscos. Sempre intento a la tardor anar a alguns dels llocs on els faigs, els roures o diversos arbusts muden de fulles. Recordo memorables excursions per la vall de Salenques, per l'Ariege, pel Couserans, pel Capcir, pel Montseny, per la zona entre el Ripollés i l'alta Garrotxa, pels volcans garrtoxins, pel Collsacabra...

Fa un parell d'anys vaig descobrir un petit bosc de grans faigos prop de Gresolet, entre el Santuari i el coll de la Balma o Bauma. L'espectacle era inenarrable. Una simfonia de colors amb el marc de l'enorme cara nord del Calderer i Pollegó superior, llavors enfarinada lleument. Estava sol, sense la més mínima presència humana, gaudint en silenci i en solitud d'aquell espectacle que no em semblava humà.

Enguany hi he tornat. Des de Baga he passat per Gisclareny, i he anat a Gresolet. Enguany no hi ha neu a la muntanya, les fulles estan encara als arbres i he trobat força gent.

Però he tornar a contemplar la baga de Gresolet, amb tots els colors grocs, taronges, marrons, vermells dels arbres, alguns barrejats amb el verd dels pins. La llum hi era esplèndida, d'una gran netedat, perfilant clarament els cims i les carenes. He passejat, he escoltat, he mirat. M'he omplert de la natura a la tardor.

El que més m'ha corprés ha estat un arbre aïllat. M'he quedat llargs minuts embadalit prop d'un faig petit, solitari, enmig d'un gran prat, prop del les Bassotes. L'arbre encara no havia perdut quasi cap fulla, però totes eren grogues. Mai m'havia fixat que poguessin existir tantes tonalitats del groc, del més clar al més obscur, en una gradació incomprensible als ulls humans. De sobte, un petit ramat d'isards m'ha distret. He continuat cap al Pedraforca, però des de fa dos dies no em trec del cap la meravella d'aquell arbre solitari groguenc.

La tardor, aquest trànsit que ens acosta per uns instants a la bellesa...